Davant tot tipus de plantejaments
reduccionistes i absolutament determinats per lògiques econòmiques, només es
pot parlar de mercats, de primes de risc, de dèficit públic, de polítiques
d’austeritat i de retallades. En aquests moments, aquests són els icones
comunicatius que cal conèixer, si es vol tenir veu en els espais actuals de
decisió i relació.
Tots el termes i els conceptes més propers als valors, als drets o bé
als serveis públics semblen demodé, qüestionats per ser interpretats des de la
visió de la despesa i no de la inversió social. Ara més que mai, torna a fer-se
visible una fractura, amb biaix de gènere, en les prioritats socials i per
tant, en el llenguatge i els continguts que es comuniquen.
El vocabulari
imperant torna a ser absolutament llunyà a les persones, antropològicament
primitiu i patriarcal, amb un déu únic, cruel i insaciable “els mercats” que
demana sacrificis sense parar, amb temples de culte amb forma d’agències i
organismes internacionals que determinen el futur dels països i amb caps de
clan que responen oferint a les persones més dèbils per aconseguir favors
divins. Tants segles de civilització, no han servit de res? No hem après de les
errades i dels patiments passats ?
És evident que en moments de dificultats i
crisi, com el que estem vivint, es produeix un replegament ideològic que fa
ressorgir els models d’actuació androcèntrics més rancis. El poder i molts i
moltes dels que l’exerceixen tornen a la defensa d’aspectes ancestrals en la
seva pràctica. Per això, és tant important que aparegui amb força un nou
discurs, noves veus, nous i noves referents que trenquin amb la retòrica
dominant. La igualtat, la justícia social i la solidaritat, no són un luxe en
èpoques de crisi, i tenim la certesa de que són rentables perquè suposen
societats cohesionades, que treballen per la convivència, per la contenció de
la pobresa i l’exclusió i que garanteixen una distribució equitativa dels
recursos.
Tot això no saciarà als mercats, però farà
que les persones tinguin l’oportunitat de viure millor. Aquesta és la mirada
que necessitem, i tant trobem a faltar, absent en tots els cercles on ara estan
decidint els nostres futurs. Malgrat el que diuen, una altra manera de fer és
possible. Ho ha de ser!
Lluïsa Moret i Sabidó
