Quan menys mai és més

“Les entitats socials estan donant, de diferents maneres, noves empentes. Cada vegada tenim menys per fer més coses. Per fer front a la crisi, innovem i recuperem formes d’abans, dels anys 80, com ara el banc del temps, el bescanvi. Tornem als orígens, al voluntariat…”. Transcric aquestes paraules després d’escoltar-les, al vol, fa pocs dies en una emissora de ràdio. Les deia una rellevant representant del tercer sector i escoltar-les em va despertar algunes reflexions.

D’acord amb la meva experiència, he de començar fent miques l’impostat principi de poder fer més amb menys. Les entitats del tercer sector, en disposar de menys recursos, presten menys serveis. La raó és que els serveis especialitzats mai poden ser substituïts ni pel banc del temps ni pel bescanvi. I el voluntariat? Aquest mai no pot ser substitutiu de la tasca dels professionals.

El que cal criticar, més que donar cops a l’esquena a les entitats, és la manca de recursos que està ofegant un sector tant necessari com maltractat per un govern neoliberal que allò que persegueix és, diguem-ho clar, un canvi en el model social. Un  govern “que canvia del dret subjectiu de caràcter universal al dret condicionat a un pressupost”; és a dir, ens venen a dir, “gaudiràs del dret si hi ha pressupost, però quan s’acabi el pressupost es retallarà el dret”. Avui, amb les retallades, la majoria d’entitats  estan totalment ofegades i, amb menys recursos, es veuen abocades a tancar serveis i acomiadar professionals.

Les entitats socials van sorgir per reivindicar drets menystinguts o senzillament ignorats dels col•lectius més vulnerables de la societat. Reivindicar drets i crear serveis, donar resposta a necessitats no cobertes. Aquests sempre han estat complementaris als de la xarxa pública, doncs l’administració sempre ha reconegut que no tenia capacitat per atendre totes les demandes. Així, aquelles necessitats no cobertes se subvencionaven o conveniaven  amb les entitats del tercer sector.

Si no es corregeix el rumb actual, malauradament i com gairebé sempre, els més perjudicats, en el context d’una desigualtat creixent, seguiran sent les persones més febles i més vulnerables de la nostra societat. Cal sumar forces tots plegats per mirar de pal•liar i capgirar aquesta situació, demanant els recursos necessaris per fer front a les necessitats no cobertes i no permetre que es vulneri un dret. Confio sincerament en no haver de tornar al carrer amb velles reivindicacions que ens parlen de drets ja conquerits. Confio sincerament en que ningú no caigui en la temptació de voler descosir l’estat del benestar que tant ens ha costat tenir.

Pilar Diaz

Més articles al seu blog: Pilar Social